Restrenyiment

I aquí estic, altra vegada restret. Això de fer competicions per a mejar plats en un buffet lliure no ha estat una bona idea. A més que crec que m'hi estaré una bona estona aquí assegut, genèticament a la meva família sempre hem patit de problemes intestinals, i un servidor no podia ser l'excepció.

En un vàter l'espera pot ser eterna fins que vingui el beneït "retortijón" que acabi amb el teu sofriment. Nota mental, altre dia m'enduc un llibre, o millor la PSP. En un lloc tan patètic com és un vàter, les instruccions d'ús d'un sabó per a mans pot convertir-se en el més semblat a literatura fantàstica que pot trobar a 50 centímetres a la rodona. L'avorriment pot ser tan extrem que fins i tot intentis veure les cares dels teus companys de pis en les taques del terra.

De cop, com una corrent d'aire gelat que t'entra pels llençols en un diumenge al matí, m'arriba la inspiració, la meva cara que fa un instant estava expressant una ganyota entre esforç, dolor i fàstic, canvia de cop i volta a estar seriosa mentre aixeca una cella. Si amics, la inspiració, aquesta petita amiga que apareix quan i on menys t'ho esperes. Però ja la conec, és la mateixa de sempre, no ha canviat gens, em porta una idea i jo l'agafaré com si fos la meva única obsessió durant almenys uns 30 minuts, que és el que trigo en plantar-me davant de l'ordinador, començar a escriure emocionadament fins a veure que el que escric no és sinó una altra completa merda. La cara seriosa passa a ser de derrota (encara que la cella continua aixecada), penso que perquè esforçar-se a fer una cosa que en aquests moments tinc a uns 20 centímetres del meu cul?.

Però aquesta vegada noto una cosa diferent, és com una calor interior, una aleteig a l'estómac (i no em refereixo ni a papallones ni als meus budells retorçant-se de dolor) com unes espurnes refrescants, que renoven el meu ímpetu i em fan aixecar, aquesta vegada noto que alguna cosa és diferent.

Corro fins a l'ordinador, encenc un Word i em poso a teclejar, les paraules i frases surten soles, llargs paràgrafs surten del no-res a la velocitat d'un avís del Windows, pot ser que arribi a ser algo bo, és com si tots els meus fracassos literaris fins a avui hagin estat per a preparar-me per a aquest dia, pot ser que el que estigui creant ara mateix sigui una obra mestra, amb sort la primera de moltes. Veig que duc més de 1 hora escrivint i les idees no paren de brollar i jo de seguir escrivint, llàgrimes d'alegria cauen dels meus ulls, per fi alguna cosa que faig que crec que val la pena, és sens dubte el dia més feliç de la meva vida. Però de sobte, m'adono d'un fet que l'eufòria m'ha fet oblidar per complet, i és que encara m'he de netejar el cul, gran error de càlcul, però no serà un obstacle per a la meva obra mestra, no em penso distreure per nimietats com aquesta i menys en ple estat berserker literari.

Una clementina per a un carburador avorrit

El primer text sempre passa desapercebut, i és potser el que fa més por de tots alhora de començar un blog. Per això el meu primer text ha estat breu i ve seguit del segon, no us hi acostumeu, ni tampoc deixeu d'acostumar-vos, la manera d'escriure, el vigor de parlar a través dels dits i la llargada dels meus textos solen variar depenent de la mandra, l'humor i....la paraula que la seva definició seria el fet de trobar les paraules adequades per a definir el que vols expressar.....paraula que com heu pogut observar, en aquest moment no disposa del seu màxim exponent....però es farà el que es pugui XD

Com és normal en mi....en els meus escrits sempre vaig a lo fàcil i típic en mi...als punts suspensius recurrents, a la conversa estúpida (tot i que de vegades resulta força interessant) amb mi mateix i amb el lector (aquest últim ja és massa suposar que algú es digni a llegir) i als temes quotidians....obvietats en els que ningú es fixa o que si s'hi fixa no indaga més en la qüestió.

Avui volia parlar doncs d'una obvietat....tranquils que no deixaré de banda els punts suspensius i les converses estúpides amb mi mateix i amb vosaltres desconeguts lectors.....ups! perdoneu, us he dit desconeguts! crec que m'estic agafant masses confiances.
L'obvietat de la que vull parlar és una cosa que tothom ha pogut observar, una d'aquelles coses de calaix que amb els teus amics fas bromes quan ho veus, es tracta de.....la gent gran que mira les obres.....tatachan tachan!...... *[és en aquest punt, en el moment en que es descobreix el tema cutre de l'escrit, on la meitat de lectors paren de llegir, i tenquen la finestra del navegador mentre escupen al monitor, no sense abans haver marcat el meu bloc com a contingut objectable......però si has aconseguit arribar fins aquí has demostrat tenir més valor que els que ho han deixat, per tant......vine! acompanya'm al món que tant desitjgs!....paranoies a part....tornem al tema que ens ocupa....o si més no que m'ocupa a mi.....que aquí sóc l'únic que escriu]* ....va ser l'altre dia anant per Barcelona de visita que m'hi vaig fixar un grup de vells [tinc molt de respecte per la gent gran però permeteu-me el fet de tractar-los com a "vells", és més curt i senzill] obstaculitzant la via de l'acera, ja que la meitat estava plena de tanques grogues d'obres per què estaven canviant les canonades. És llavors quan em vaig fixar en el típic fet de que la meitat dels homes vells estaven bolcants sobre les valles mirant les obres parades de les canonades. Va ser llavors quan em vaig preguntar que tenen les obres que atraguin tant als vells? I si aquesta pregunta no té solució, han pensat mai les empreses de pensions o de viatges de l'inserso de posar-hi anuncis?.....quina és la raó que els atrau l'atenció, que els fa romandre allà, i en alguns moments fotre crits als manobres dient-els-hi que ells de joves feien millor l'argamassa?....l'única resposta coherent que he trobat ha estat que les obres per a ells signifiquen el pas del temps, un edifici que des de ben petits hi passaven pel costat ara es troba derruït i una empresa de construcció hi esta fent un bloc de pisos d'alt standing, potser observar fins la sacietat una obra fins la seva culminació és la manera de recordar que aquell edifici que abans formava part de la seva vida i record ja no hi serà més.

Sincerament trobo que aquesta no és manera d'acabar un text i menys si el text l'he escrit jo....però ja em sap greu, les ganes d'anar a dormir i el cansament poden més que l'ímpetu per escriure, és el que diríem de que "me duele más a mi que a ti".....per tant fins una altre estimat lector....merda! ja hi tornem, he dit estimat?.....perdona'm ja saps que m'agafo confiances massa aviat.

Sil·labari per a anèl·lids

He comprat i criat un llibre com si fos de la meva propia carn, he escrit la meva vida en cadascuna de les fulles d'un arbre, avui el meu fill ha mort, jo mateix l'he enterrat...crec que en aquesta vida ja no em queda res més per fer.